M’he estimat més ser una mica auto-didacta, és a dir, aventurar-me en començar a escriure com em semblaria que ho hauria de fer, enlloc de mirar altres blogs d’autors o tutorials; més que res per a no agafar cap tipus d’influència. A partir d’aquí, quan ja agafes una sèrie de rutines, i ja tens el rumb una mica orientat i clar, sí que he vist molta coincidència amb algunes coses que feien altres autors. He anat per bon camí, pensava. A tall d’exemple, acostumo a utilitzar dues pantalles per tal de tenir sempre oberts els diccionaris de paraules, de sinònims i antònims així com també la pàgina de traducció castellà-català. És ben curiós, però a vegades em sobrevenen abans les paraules que vull escriure en castellà abans que en català, que és la meva llengua materna. Utilitzo el meu MacBook Pro per a tenir obert el capítol que vaig escrivint. El meu bloc d’anotacions també esdevé company inseparable, ple d’esborralls.
La feina de sobreescriure capítols i completar d’altres aspectes dels personatges o de la trama en sí mateixa, me n’he adonat que m’ha resultat més fàcil si abandonava el Còdex un parell de mesos, a dins d’un calaix. El que en vindria a ser una mena de “reset”, per a que totes les idees tornessin a lloc i un cop ben clares, sabés exactament a quin lloc o capítol les havia de disposar. El llenguatge que utilitzo és força planer, si bé és cert que, en el cas dels diàlegs i les descripcions, he mirat d’emprar molts sinònims per evitar repetir paraules.
