(…) De sobte, membres de la comunitat varen entrar repentinament al menjador, cridant, trencant el fràgil silenci que ens envoltava i exclamant quelcom sobre l’abat Khalid que ni Monique ni jo vam entendre. Ens vam alçar d’una revolada i vam arrencar a córrer darrera seu en direcció cap a la biblioteca del monestir. Alguna cosa no anava bé. En accedir-hi, vam veure com l’abat Khalid jeia damunt del terra policromat de fusta, entremig dels dos faristols de caoba i al costat de la taula on, el vespre abans, ens havíem reunit. Estava bocaterrós, enmig d’un toll de la seva pròpia sang que li brollava del cap. Quiet i abatut. L’havien molt mal ferit. Vaig agenollar-me al seu costat. Li vaig prendre el pols. Les seves constants eren molt dèbils (…)
