(…) Monique es començava a sentir observada i incòmode. La veu femenina enllaunada avisava de les properes estacions on el metro hi efectuaria parada. Châtelet en seria la propera. De l’home li va cridar l’atenció un tatuatge en forma de crucifix que li sobresortia per damunt del coll del jersei i que li arribava pràcticament fins a l’orella dreta. Molt difícil de dissimular. La dona, en canvi, amb el cabell tenyit de ros, i una mica descuidat, no havia aconseguit de dissimular-ne les arrels negres, altrament ben visibles. Malgrat que Paris era una ciutat molt cosmopolita, amb barreja indissoluble de races i ètnies, aquell parell, eren dels que els agradava cridar l’atenció, molt probablement (…)
