(…) Els carrers havien quedat quasi bé desèrtics, i dir això de Florència, ja era dir. La ciutat, amb un desplegament artístic i cultural incommensurable; eminentment turística, per tant; constituïa un desafiament meravellós per a tots els sentits. Florència, sempre avesada a les riuades de gent a totes hores del dia, meritava poder disposar, ni que fos, d’unes ben merescudes, encara que menys de les que precisaria, hores de descans. Aquells dos músics de carrer: els últims valents que quedaven ja a aquelles hores, i que havien desafiat el plugim incessant que queia de feia estona, i que, embadalit, m’havia entretingut a escoltar tot tornant de la meva visita del museu Galileu, ja endreçaven tots els seus bàrtols i començaven a enfilar, amb els seus respectius instruments penjats a l’esquena, el seu camí de retorn en sentit al Ponte Vecchio, cap a l’altra part de la ciutat, situada a l’altra banda de la llera del riu Arno (…).
